Nocturnal thoughts.

Somos los vagabundos del cariño, los buscadores de una recompensa llamada amor, que por muchos tropiezos, caídas y recaídas, siempre nos acabamos encontrando en la misma esquina. En la misma ciudad. Belgrado, tal vez. El tiempo vuela allí, o eso dicen.

  A veces me impaciento y quiero correr, volar, tocarte en el hombro y recriminarte que llegues tan tarde, pero entonces recapacito y decido callar. Porque nosotros no manejamos el tiempo. El tiempo nos conducirá. Porque lo sabemos. Sabemos que el día menos pensado estaremos los dos en ese rincón del mundo destinado a convertirse en telón de fondo de nuestro enésimo reencuentro. Aunque yo no lo llamaría reencuentro. Nunca nos hemos separado.

Heartbreak Hotel.

Te lloro con cada verso de esas canciones. Lloro incluso sin darme cuenta. Me levanto con el rastro de las lágrimas en mi rostro. Te lloro en silencio y te lloro en voz alta. Te lloro sola y te lloro acompañada, sin que nadie sepa la razón de la aparición de esas lágrimas.

   Me acurruco en cuerdas de guitarra y en voces que me entienden. Como una asociación de corazones rotos anónimos. Parece ser que tengo reservada habitación en el Heartbreak Hotel. ¿Desde cuando los recuerdos se han vuelto tan tangibles? Las yemas de mis dedos se estremecen cuando las lanzo al cielo y no consiguen tocarte. Parece que le griten al cielo que te traiga de vuelta. 

Whisperer.

Me has besado en los labios como besas las fresas antes de darles el primer mordisco, como tú sabes. Tus pestañas han acariciado mi nariz y me has sonreído, contagiándome. He apartado tu pelo negro de tu hombro y tú has dado un pequeño mordisco a mi mandíbula. Porque tú no eres de las que se deja hacer. Tú quieres hacer mientras yo hago.

   Tu blusa ha caído al suelo como una pluma, acariciando el aire.Y entonces con tus ojos, negros como las noches frescas de verano, me dejas acercarme, y sentada en la cama me dices sin palabras que proceda a dejarme llevar, que deje que mis pensamientos vuelen como hojas secas en otoño y se queden solo las ramas de mi condición humana. Y bajo mi mano tu piel me recibe con ansia. Beso tu muslo, y luego te beso junto al ombligo, y subo hasta un pezón y me detengo en tu clavícula. Te descubro trozo a trozo, como un mosaico de Gaudí. Y tú modelas mi cuerpo con tus dedos, y tus suspiros dan alas a mi espalda. Somos dos criaturas que se mecen de la mano, una frente a la otra, en la cuna de la felicidad.

   Y tu voz suena como un torrente en primavera. Y yo me quiero morir en tus brazos, para no tener que ver ninguna luz que no sea la de tu sonrisa.

Ones.

Seiem a les roques i amb la mirada ferma el mar ens saluda amb l’escuma dels seus dits. I el vent ens besa els rostres i encén els nostres esperits. Em trobe amb una sirena de cabells de girasol, com els de Van Gogh, i amb el capità d’un vaixell que surca el mar de la rebel·lia. I ambdós tenen un poc de mar als ulls. I la camaraderia guia els nostres clams i els nostres somriures. I fem pensaments que s’enlairen i es confonen amb l’arena salada. I amb la infinitat al davant, els mals pensaments s’esfumen. i la sirena i el capità m’ajuden a allunyar-me una estona de la terra amarga de la realitat. 

Sky.

Aquests guardians del teu cel s’alcen orgullosos sobre la figura del fill d’un déu banyat en or. Si et col·loques a l’esquena dels guardians s’obri a tu una cova lluminosa que acull petites històries tanta gent que resulta quasi inabarcable a la vista. Cada racó t’ompli els ulls de formes que t’embruixen, i t’obliguen a mirar i remirar. El seu magnetisme fa que escorcolles amb els ulls cada plec, cada gest, cada instrument, cada ploma d’eixos coloms que anuncien la vinguda d’una pau que desitges fer teua.

  Es tan gran aquesta obra que les paraules queden reduïdes a cendra en comparació amb la flama de majestat que emanen eixos guardians, i eixa cova…

Laberint.

No em fa por perdre’m si és als teus braços en forma de xicotets carrerons de fama dubtosa i bellesa indubtable. On cada racó amaga un secret que et fa obrir els ulls i bategar fort el cor. Et sents com un nen en una tenda de joguets. Com un explorador acostant-se a terres noves. Et trobes temples religioses de torres que toquen el cel. Et trobes façanes descolorides amb una mirada penetrant. Arribes a un mur ple de cadàvers d’ideals en forma de marques de bales. Però aquests ideals no han desaparegut, ja que quan t’hi acostes, sents la seua remor, que t’omple el pit.

  

Diamant.

Tu, que et sents empresonat en aquest món de sentiments. Tu, que has vingut com un au migratòria a buscar un lloc on sobreviure. Tu, que pensaves que no era possible tocar la llibertat amb els dits.

  Ara, pas a pas, dibuixes carrers adornats de verds maragda i balcons de falgueres sense sàvia. I el cel blau et fa de sostre i el barri et fa de casa. I llavors arribes a eixe espai irreal que ara es troba davant dels teus ulls. Que surt de les pàgines d’aquell llibre i es presenta tal i com la teua ment l’havies dibuixat. I veus les bombetes del ball, i els veïns que passegen. I et dones la volta per tal de mirar eixe tros de lluent marbre blanc que t’indica que, efectivament, és aquesta la plaça. Que, efectivament, ací es va alliberar aquella dona amb ales de colom. I llavors, tanques els ulls i toques la llibertat amb la punta dels dits.

Arc Iris als ulls.

Mil cares de tots colors i de totes mides, mil llengües de mil belleses diferents. I allí dins, tan a prop, tan units. Xicotetes caixes de sorpreses ofereixen colors que esclaten com flors de maig. Aromes que es mesclen formant una amalgama que s’allotja al paladar i fa pesigolles a l’estòmac. Crits alegres i gemecs de plaer que formen un fil musical ple de vida. L’aire canta allí dolces melodies fetes dels riures d’eixa unió de desconeguts que coneixen eixe sentiment universal pel qual el gust és un dels sentits que més plaer aporta.

Històries.

com si Pujares al cel, pujes per costeruts cArrers cap al Refugi aquell del qual tant has sentit parlar. allí on hi han animals que emanen aigua i ones que són balCons. Graó rere graó (ondUlats, plens d’energia), entrEs en un bosc de rectes troncs, La guardiana del qual és una salamandra d’escames de coLors vius, que pareix que t’estiga rebent amb un somriure. et convida a passar, a un lloc on els sostres amaguen milers d’histories fetes miquetes. un trencadís de vides que se’ns presenten de manera subtil. ací veus un sol, enllà veus un polp, i darrere d’ells s’amaguen vesprades de cafés amb coneguts i menjades amb la família, riures i plors, sentiments i temors. pujes a la balconada de formes sinuoses, de tsunamis de colors i dibuixos que fan que la teua ànima vuiga convertir-se en xicotets trossos de ceràmica que s’en vagen amb l’escuma, passant a formar part d’eixe trencadís vivent que una ment plena de genialitat ens va regalar.