Ones.

Seiem a les roques i amb la mirada ferma el mar ens saluda amb l’escuma dels seus dits. I el vent ens besa els rostres i encén els nostres esperits. Em trobe amb una sirena de cabells de girasol, com els de Van Gogh, i amb el capità d’un vaixell que surca el mar de la rebel·lia. I ambdós tenen un poc de mar als ulls. I la camaraderia guia els nostres clams i els nostres somriures. I fem pensaments que s’enlairen i es confonen amb l’arena salada. I amb la infinitat al davant, els mals pensaments s’esfumen. i la sirena i el capità m’ajuden a allunyar-me una estona de la terra amarga de la realitat. 

Sky.

Aquests guardians del teu cel s’alcen orgullosos sobre la figura del fill d’un déu banyat en or. Si et col·loques a l’esquena dels guardians s’obri a tu una cova lluminosa que acull petites històries tanta gent que resulta quasi inabarcable a la vista. Cada racó t’ompli els ulls de formes que t’embruixen, i t’obliguen a mirar i remirar. El seu magnetisme fa que escorcolles amb els ulls cada plec, cada gest, cada instrument, cada ploma d’eixos coloms que anuncien la vinguda d’una pau que desitges fer teua.

  Es tan gran aquesta obra que les paraules queden reduïdes a cendra en comparació amb la flama de majestat que emanen eixos guardians, i eixa cova…

Laberint.

No em fa por perdre’m si és als teus braços en forma de xicotets carrerons de fama dubtosa i bellesa indubtable. On cada racó amaga un secret que et fa obrir els ulls i bategar fort el cor. Et sents com un nen en una tenda de joguets. Com un explorador acostant-se a terres noves. Et trobes temples religioses de torres que toquen el cel. Et trobes façanes descolorides amb una mirada penetrant. Arribes a un mur ple de cadàvers d’ideals en forma de marques de bales. Però aquests ideals no han desaparegut, ja que quan t’hi acostes, sents la seua remor, que t’omple el pit.

  

Diamant.

Tu, que et sents empresonat en aquest món de sentiments. Tu, que has vingut com un au migratòria a buscar un lloc on sobreviure. Tu, que pensaves que no era possible tocar la llibertat amb els dits.

  Ara, pas a pas, dibuixes carrers adornats de verds maragda i balcons de falgueres sense sàvia. I el cel blau et fa de sostre i el barri et fa de casa. I llavors arribes a eixe espai irreal que ara es troba davant dels teus ulls. Que surt de les pàgines d’aquell llibre i es presenta tal i com la teua ment l’havies dibuixat. I veus les bombetes del ball, i els veïns que passegen. I et dones la volta per tal de mirar eixe tros de lluent marbre blanc que t’indica que, efectivament, és aquesta la plaça. Que, efectivament, ací es va alliberar aquella dona amb ales de colom. I llavors, tanques els ulls i toques la llibertat amb la punta dels dits.

Arc Iris als ulls.

Mil cares de tots colors i de totes mides, mil llengües de mil belleses diferents. I allí dins, tan a prop, tan units. Xicotetes caixes de sorpreses ofereixen colors que esclaten com flors de maig. Aromes que es mesclen formant una amalgama que s’allotja al paladar i fa pesigolles a l’estòmac. Crits alegres i gemecs de plaer que formen un fil musical ple de vida. L’aire canta allí dolces melodies fetes dels riures d’eixa unió de desconeguts que coneixen eixe sentiment universal pel qual el gust és un dels sentits que més plaer aporta.

Històries.

com si Pujares al cel, pujes per costeruts cArrers cap al Refugi aquell del qual tant has sentit parlar. allí on hi han animals que emanen aigua i ones que són balCons. Graó rere graó (ondUlats, plens d’energia), entrEs en un bosc de rectes troncs, La guardiana del qual és una salamandra d’escames de coLors vius, que pareix que t’estiga rebent amb un somriure. et convida a passar, a un lloc on els sostres amaguen milers d’histories fetes miquetes. un trencadís de vides que se’ns presenten de manera subtil. ací veus un sol, enllà veus un polp, i darrere d’ells s’amaguen vesprades de cafés amb coneguts i menjades amb la família, riures i plors, sentiments i temors. pujes a la balconada de formes sinuoses, de tsunamis de colors i dibuixos que fan que la teua ànima vuiga convertir-se en xicotets trossos de ceràmica que s’en vagen amb l’escuma, passant a formar part d’eixe trencadís vivent que una ment plena de genialitat ens va regalar.

Butterflies with punctured wings.

Esta es la historia de por qué odio mi nombre. Y los protagonistas somos tú y yo. Te recibí con los brazos abiertos y el corazón hambriento. Me diste analgésico para mi tristeza, no la cura, como hacías ver. Te metías en mis venas y en mis pensamientos, y yo me aferraba como a clavos ardiendo. Mis manos llenas de ampollas se cansaron.
   Volviste como el agua después de una dura sequía. Tu sonrisa me prometía el cielo. Y lo quise creer. Y aguanté tormentas y sobreviví a naufragios. Y me dejaste miel en los labios. Y luego sal en las heridas. Porque pasé por alto que ni siquiera recordaras el día exacto en el que nos conocimos. Y pasé por alto que tú pasaras por alto muchas cosas. Pero ya se sabe, cuanto más alto llegas, más fuerte es la caída. Esperé y esperé a que me dieras lo que sin palabras me querías ofrecer. Por que tu y yo lo sabíamos (y lo sabemos) y nuestro silencio dijo (y dice) más que cualquier cosa. Esperé tanto que me hice vieja y aprendí la lección.
¿Sabéis cuál es mi nombre? Esperanza.