La nena feia saltets mentre les escales mecàniques feien el seu camí cap a baix. L'avi li va fer un toc al muscle, "nina, estigues quieta". Va obeir, i en arribar al final del trajecte va seguir l'avi davant la línia groga per a esperar el metro. Li agradava xafar la línia groga i que l'avi la renyara. Sentia l'excitació de desafiar les normes, encara que fos una vegada cada cert temps. Una senyora se'ls va acostar per a preguntar-los si estava en l'andana correcta per tal d'agafar el metro cap a Safranar. L'avi, educadament, li explicà per on havia d'anar al seu metro corresponent, i llavors el rostre de la dona passà a mostrar enuig. "Oiga, ¿un poco de educación, no? Hábleme en castellano, que yo así no le entiendo." La xiqueta va obrir la boca, sorpresa, en veure que una desconeguda li havia parlat malament al seu iaio estimat. L'avi, molest però tranquil, li va dir que busqués l'ajuda d'altra persona. La senyora va girar cua i es va allunyar, maleïnt en veu baixa.
"Iaio, quina dona més malvada!"
L'avi va somriure i li va dir:
"No és malvada, és ignorant. Si m'hagués parlat amb educació, l'hauria ajudat. Mai deixes que et tracten d'eixa manera, que ningún desconegut té el dret a fer-ho."
La nena es va quedar mirant la paret de l'altra banda de les vies, pensativa. Al poble tots li parlaven en valencià, i no entenia per què a una ciutat que es deia València no parlaven eixa llengua. Moltes vegades li ho havia explicat l'avi, però no ho acabava d'entendre.
"Doncs a mi no m'agrada el castellà."
A la paret hi havia un cartell que posava "Àngel Guimerà". Mirà els accents, i recordà que en castellà s'escrivien en l'altra direcció. I llavors imaginà que el valencià era com el vent, que movia els accents en sentit contrari a l'establert, com si es rebel·lara. I va somriure, perquè li agradava que el valencià fos així.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada